Mitjançant el dibuix infantil els infants aconsegueixen expressar-se. Per a ells no és tan sols una manera d'entretenir-se sinó que és realment una manera d'expressar els seus sentiments i pensaments A través del dibuic poden representar objectes reals o idees abstractes. El dibuix infantil afavoreix l'escriptura i la lectura, potencia la confiança en un mateix, millora la comunicació i la creativitat. El dibuix infantil va passant per diferents etapes que es poden relacionar amb l'edat. Les etapes que fan referència a l'educació infantil són l'etapa del gargot i l'etapa preesquemàtica.
Etapa del gargot
Els primers gargots poden aparèixer cap a divuit mesos. És un fet innat característic en tots els infants, ja que forma part del procés evolutiu natural de l'èsser humà. Aquesta etapa és la que apareix entre dos i quatre anys d'edat. És l'inici d'una nova manera d'expressar-se. És necessari passar per aquesta fase gràfica, en què no hi ha intencionalitat representativa, per arribar als traços que representaran figures i objectes del món real. Dins l'etapa del gargot es pot fer una segona classificació paral·lela a l'evolució de l'infant. Una primera etapa en la que els primers gargots reben el nom de gargots incontrolats, després vindrà el gargot controlat i, finalment, el gargot amb nom.
Gargot incontrolat: No és fins a divuit mesos que s'aconsegueix doblegar el colze i és possible el moviment de flexió-extensió de l'avantbraç que permetrà fer els primers traços. Aquest gest produeix un gargot en forma de zig-zag amb una lleugera inclinació. L'infant pren l'utensili de maneres diverses, habitualment amb la mà tancada. No te control visual de la seva mà, per la qual cosa pot estar mirant cap a un altre lloc o sortir dels límits del suport. El resultat és un traç impulsiu i incontrolat, generalment recte o lleugerament corb.
Gargot controlat: Cap als dos anys i mig s'inicia un control global del moviment. L'infant descobreix el control visual sobre els traços que executa. Primer l'ull segueix el moviment manual, després la mà obeeix l'ull. Apareix una nova destresa manual, la flexió del polze. Els traços apareixen més controlats i coordinats. Per a què aqust moviement sigui possible és necessari que l'infant sigui capaç de frenar de manera voluntària el seu traç. En aquesta etapa els infants es dediquen als gargots amb més entusiasme, ja que poden coordinar el control visual i motor, Quan l'infant és capaç de conduir la seva mà cap on indica el seu ull és capaç de tancar les figures, primer les circulars i després les rectangulars. En aquesta etapa ocasionalment apareixerà l'ús dels colors en els dibuixos tot i que aquest serà secundari. Durant aquesta etapa l'infant de mica en mica és capaç de fer girs cap a la dreta o cap a l'esquerra, fer espirals i té capacitat de memoritzar figures i repetir-les.
Gargot amb nom: Al voltant dels tres anys i mig l'infant comença a dibuixar de manera intencionada i posa nom als seus gargots. La consciència de la possibilitat de controlar les pròpies creacions motiva l'infant a dibuixar de manera intencionada. Això es concreta en la voluntat de donar nom als seus gargots. Aparentment els dibuixos no han canviat gaire des dels primers gargots, però ara l'infant té alguna idea sobre el dibuix que fa. Hi dedicarà més temps a la realització del seu dibuix. Els traços poden esta ben distribuïts per tota la pàgina i de vegades estaran acompanyats per una descripció verbal del que està fent. En algunes ocasions, l'infant anuncia el que va a fer. És important en aquesta fase no forçar l'infant, ni donar-li la versió adulta del gargot, sinó que hem d'esperar que espontàniament siguin ells els que posin nom als seus dibuixos. En aquesta fase es comença a utilitzar el color intencionadament, malgrat que no hi hagi relació entre l'objecte dibuixat i el color escollit.
Etapa preesquemàtica
Correspont a l'edat que va dels quatre als set anys. Els moviments circulars i longitudinals evolucionen cap a formes recognoscibles, i aquests intents de representació provenen directament de les etapes del gargot. Al voltant dels quatre anys l'infant aconsegueix moure el canell i el polze amb força autonomia. Això li permetrà fer dibuixos que esdevindran formes gràfiques que representaran figures reals o de ficció. En aquesta fase els nens dibuixen formes relacionades amb l'entorn i les seves representacions comencen a ser identificades per l'adult. Generalment el primer símbol assolit és una figura humana. Es dibuixa típicament amb un cercle per cap i dues línies verticals que representen les cames. És el que anomenen capgrossos. Dins la figura humana, el cap i el rostre són la part del cos que defineixen la persona. En aquesta etapa l'infant dibuixa els ulls, el nas i la boca com a elements principals. Les orelles són més difícils de veure en les representacions ja que prefereixen dibuixar el cabell. El cap té aquesta importància en el dibuix infantil perquè per a l'infant és per on mengem, parlem, veiem, escoltem i les extremitats perquè gran part de l'activitat infantil serà dedicada a còrrer, jugar.
La música a l'escola contribuiex a estimar les tradicions, a adquirir consciència de grup, a interioritzar disciplina i respecte i a desenvolupar l'esperit crític i el gust estètic. El llenguatge musical és una eina més d'expressió i comunicació en la interacció humana. Les funcions que té com a llenguatge són: - Fnció ludicocreativa; implica creativitat, descobriment i alegria. L'experimentació que fan els infants de la pròpia veu no deixa de ser un joc d'assaig de les pròpies capacitats que estimula el seu entorn a respondre. Dansar, cantar o escoltar és un joc que posa a prova el propi cos, un joc que provoca el contacte i la comunicació amb els altres. - Funció comunicativa; els sons produïts per la veu de l'infant informen l'adult de l'estat del petit. En nèixer l'infant està dotat d'una veu estrident amb la intenció per part de la natura que el reclam que pugui fer no passi desapercebut. -Funció representativa; amb la música l'infant pot reproduir sons molt diversos i recrear situacions viscudes o imaginàries. Amb la veu i l'ús d'instruments l'infant simbolitza el seu món, les seves vivènvies i el seu estat emocional.
La música és un recurs que afavoreix certs climes d'aprenentatge i que es pot utilitzar com a recurs d'ensenyament dels hàbits quotidians a l'aula.
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una
capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la
Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia
que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel
camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per
allà el llop. La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí.
la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l'àvia, però no li
feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols,
... De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu. - On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca. - A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta. - No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se. La Caputxeta va deixar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant
flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L'àvia es
posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels
pastissos. Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument la
porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta. El llop va devorar a l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es
fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d'esperar gaire, perquè la
Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta. La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt
canviada. - Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens! - Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l'
àvia - Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens! - Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop. - Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens! - Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va
llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb
l'àvia Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l'àvia,
i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a
veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts
arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop
tombat al llit, dormint de tant tip com estava. El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la
Caputxeta estaven allà, vives! Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i
després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir
moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres
pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar. La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la
Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap
desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la
seva àvia i de la seva mare.
EN PATUFET
Ve't aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan
petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia
coure l'olla,va dir: "Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no
trobo el safrà enlloc." En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es
ficava,de seguida va contestar: "Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a
buscar." "On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent
et pot trepitjar pel carrer com un cigró?" "Ja hi aniré cantant, i així,si no
hem veuen,bé prou que em sentiran" "No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs
quan siguis gran." "Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!" I com que es
va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va
dir: "Bé ja n'hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la
botiga d'en Josepet." carrer amunt s'encamina aquell marrec tan tossut, amb
esclops i barretina i unes calces de vellut. "Patim, patam, patum, homes i
dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet. Content i
cantant, en Patufet va arribar a la botiga d'en Josepet, la més bonica d'aquell
indret. "Ep, ep!" "Qui hi ha?" "Un dineret de safrà." I el botiguer tot
era mirar per ací i per allà. "Ep, ep!" "Qui hi ha? Què voleu?" "Que no em
veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà" I
el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins
que tot d'un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s'ajup i
l'arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en
Patufet té el safrà damunt seu,l'agafa ben fort, se'n surt al carrer i deixa
badoc el pobre adroguer. "Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet" I de por la gent s'amagava en
no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com
si anés sobre una bola. I quan en Patufet va arribar amb una paperina de
safrà,la seva mare no se'n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va
demanar: "Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?" "Això
si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha
neu." "Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!" Tant i tant ho va
demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué: "Per no sentir-te brama,
te el cistell i ja hi pots anar" I en Patufet,que tenia molta força,va agafar
el cistell del dinar i, com si res, se'l va carregar a coll. Pel camí,
cantava així: "Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam,
patum, no trepitgeu en Patufet." En sortir del poble, la gent, esglaiada,
tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure
un cistell tot sol caminant com un cargol. A mig camí, en Patufet es va
aturar i es va seure a la vora d'un hort per reposar una estona, però heus aquí
que tot d'un cop, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a
amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d'un mos es menjà
la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les
calces de vellut. Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot
arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d'un hort. Aleshores van
començar a cridar: "Patufet, on ets? Patufet, on ets?" I en Patufet, de
lluny, els contestava: "Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou" Com
que no el sentien, els seus pares anaven cridant: "Patufet, on ets? Patufet,
on ets?" I en Patufet contestava: "Sóc a la panxa del bou, on ni hi neva
ni plou." Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el
Patufet! Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força
menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant...
Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam! I com un
llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués
passat. I aquest conte s'ha acabat.
ELS TRES PORQUETS
En el cor del bosc hi vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre
els perseguia per menjar-se'ls. Per poder escapar del llop, els tres porquets
decidiren fer-se una casa. El més petit va fer-se una casa de palla, per acabar
abans i anar-se'n a jugar. El mitjà es va construir una casa de fusta. Al veure que el seu germà petit
havia acabat ja, s'afanyà per anar-se'n a jugar amb ell. I el més gran treballava en la seva casa de totxos. - Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases - va renyar als seus
germans mentre aquests s'ho passaven la mar de bé. El llop va sortir darrera el porquet petit i el perseguí. El porquet va
córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el llop s'aturà i va començar a
bufar i bufar fins que la caseta de palla va caure.
El llop llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a
refugiar-se a casa del seu germà mitjà. Però el llop tornà a bufar i bufar fins
que la caseta de fusta va caure. Els dos porquets van sortir disparats
d'allà. Gairebé sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, van arribar a casa del
germà gran. Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i
bufà, però la casa no queia. Bufà i bufà, però la casa aguantava. Cansat i sense
alè el llop va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on
entrar. Amb una escala llarguíssima va pujar fins al teulat, per colar-se per la
xemeneia. Però el porquet gran va posar al foc una olla amb aigua.El llop
golafre va davallar per l'interior de la xemeneia., però va caure sobre l'aigua
bullint i es va escaldar. Va fugir d'allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es
diu que mai mai més va voler menjar porquet.
LA LLEGENDA DE SANT JORDI
Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre
ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant
pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa
la mort a tots els qui el respiraven. El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella
contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els
habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una
persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues
sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac. I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir
sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I
així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia
se'n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per
aquelles terres. Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla
del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Tenia el
cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per
substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla
era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar. I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia
mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit, com la princesa es dirigia cap
al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove
cavaller, amb una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, es va
presentar. La donzella se'l mirà i l'advertí: - Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí,
apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà. El jove cavaller, se la mirà i li contestà - No patiu jove donzella.Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He
vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble
d'aquesta fera. No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera,
davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa
però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la
seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang
que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la
princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li
oferí a la princesa.
LA CASTANYERA
Era la tardor quan Maria la castanyera va anar a buscar castanyes al bosc. El terra del bosc era ple de castanyes que havien caigut dels castanyers.
- Uf, Com n'estic de cansada! - Deia Maria la castanyera mentre s'ajupia a
collir una altra castanya. I en va collir fins que no va tenir el farcell ben ple.- Ja tinc prou
castanyes! - va dir mentre sortia del bosc i anava a la seva parada on couria i
vendria les castanyes. Quan arribava a la parada, va començar a ploure, i Maria la castanyera va
haver de córrer. Quina va ser la seva sorpresa quan en arribar a l'aixopluc de
la parada, va veure que a les castanyes els havien sortit banyes! No havia estat
recollint castanyes, eren cargols! Així va ser com va parar de ploure i Maria la castanyera va tornar al bosc a
collir més castanyes. Però ja no volia les que eren a terra, que es convertien
en cargols, si no que volia les de dalt dels arbres. Però els castanyers eren
tant alts! La Maria la castanyera no arribava a tant amunt! - I com m'ho faré per recollir castanyes? - Es preguntava - Ja ho sé! Aniré a
buscar el meu amic gegant! I així fou com Maria la castanyera va anar a buscar el seu amic el gegant,
que vivia ben a la vora. - Gegant! Gegant! - va cridar Maria la castanyera - Em vols ajudar a recollir
castanyes? els castanyers són ben alts i no arribo tant amunt. - I tant que si - va dir el gegant, sortint de casa seu. Es va apropar a un
castanyer i va començar a sacsejar-ne les branques, fent caure totes les
castanyes, mentre Maria la castanyera les recollia ben fàcilment. I així va ser com Maria la castanyera va tornar a la seva parada amb el
farcell ple de castanyes, les va començar a coure i a cridar: - castanyes! venc
castanyes ben fresques! acabades de collir del bosc! Mengeu-ne que són ben
bones. I la gent s'apropava a la parada de Maria la castanyera a comprar castanyes
que, efectivament, eren molt, molt bones.
